Detecció precoç de la Dislèxia

Article publicat a “La Revista per a la família” del col-legi Jesús-Maria Sant Gervasi

En la població escolar trobem nens i nenes que aprenen fàcilment a llegir, altres que aprenen amb un gran esforç i un nombre considerable d’infants que fracassen en l’aprenentatge de la lectura.

El procés de la lectura és molt complex i alguns nens i nenes no l’interioritzen mai del tot, perquè no poden desenvolupar les habilitats fonològiques suficients per tenir consciència de l’estructura de les paraules pels seus sons, tant si són oïdes com escrites. Conseqüentment tenen dificultats per memoritzar-les i per recordar-les.
Els costa utilitzar el CODI ALFABÈTIC (tenen problemes de codificació fonològica) per això no aprenen a llegir bé. Llegir bé vol dir poder reconèixer automàticament les paraules, dona’ls-hi un SO i un SIGNIFICAT.

El terme Dislèxia, encara que crea reticències en alguns camps professionals, és un terme idoni per diferenciar amb claredat el que són les dificultats de lectura superables amb ajuda adequada, de les dificultats d’aprendre a llegir i escriure com a conseqüència d’un dèficit, durable i constitucional.
En ser la Dislèxia un problema durable fa que sigui una des les causes més freqüents del fracàs escolar.

Molts estudis han demostrat la importància de detectar precoçment les dificultats de lectura, per poder intervenir el més aviat possible.
Sovint es parla d’immaturitat en els nens i nenes que presenten dificultats i es confia que el pas del temps superarà aquesta immaturitat, que facin un “salt” i es posin a llegir i escriure com la resta de la classe.
La Dislèxia no depèn de la maturitat o immaturitat emocional del nen o nena. La seva base és neurològica i per tant condiciona la capacitat per crear automatismes persistents i durables de la lectura.

Generalment no s’identifica abans de començar l’ensenyament formal de la lectura amb un mètode convencional, que no respondrà a l’estructura pròpia i característica d’aquests nens i nenes.

Les dificultats d’aprendre a llegir i escriure són desmoralitzadores, i suposen un fracàs constant.
L’infant, és el primer que se n’adona que hi ha quelcom que se li escapa i no sap què és i comença a patir en solitari, aguantant les exigències de l’entorn.
Si no té un grau de tolerància davant les frustracions, posa en joc defenses negatives per compensar les seves dificultats: fa el pallasso, és entremaliat, o només té ganes de jugar, fer esport, moure’s, etc. Són com màscares que sovint desapareixen amb la reeducació.

Els adults no diagnosticats en el seu moment, perquè han patit en solitari les dificultats d’una lectura i ortografia no automatitzada, recorden vivament:
– una infància desgraciada.
– una mala relació familiar degut a les frustracions constants sense conèixer la naturalesa de les seves dificultats.
– sentiment de que és “tonto”.
– baixa autoestima.
– anys d’esforços no valorats.

Això en els adults que sabent-se intel·ligents no han pogut fer estudis superiors per manca del domini de la lectoescriptura.
En els que han pogut fer una carrera superior -a força d’un esforç terrible- els queda la inseguretat laboral i social davant les accions quotidianes de la llengua.
No tots compensen de la mateixa manera.
I així és com una dificultat no detectada en el seu moment es converteix en un problema complex educacional, emocional i de comportament.

Si partim del criteri que la Dislèxia és una dificultat per aprendre a llegir i escriure, semblaria correcte esperar que es manifestessin clarament aquestes dificultats.
Teòricament la dislèxia no s’hauria de diagnosticar fins 1 ó 2 anys després d’iniciar l’aprenentatge de la lectura.
Però no s’ha d’esperar, a que el nen o nena fracassi per poder diagnosticar, sinó que els indicadors lingüístics d’una possible dislèxia poden ser detectats molt aviat, fins i tot abans d’entrar a l’escola.

Detectar no és el mateix que diagnosticar.
Podem identificar alguns indicis prou significatius perquè siguin atesos abans d’arribar als 6 anys. En les històries clíniques d’aquests nens i nenes, sempre trobem signes de risc des del parvulari o abans.
Al llarg de 1r i 2n el nen o nena no ha adquirit les habilitats alfabètiques necessàries per descodificar amb precisió.
Aquesta manca de precisió en arribar a 3r i 4t li impedeix una lectura fluïda, i quan veu una paraula, encara que l’hagi vist vàries vegades no pot reconèixer-la, i ha de llegir-la lletra per lletra. És una lectura lenta, cansada i avorrida. És la lectura típica del dislèctic.

SIGNES DE RISC QUE PODEM OBSERVAR ABANS DE L’APRENENTATGE DE LA LECTO-ESCRIPTURA

Podem detectar a nivell fonètic:
– Dificultat per escoltar, sembla que no et senten (fa pensar que són sords).
– Dificultats de llenguatge expressiu, els costa barrejar, organitzar i categoritzar els sons dins la paraula, ometen i substitueixen sons, deformen les paraules.
– Dificultats d’anomenar ràpidament el nom de les coses (per exemple, reconèixer colors).
– Dificultat per associar lletra/so.

Podem detectar a nivell motor:
– Dificultats en realitzar moviments corporals bàsics (gatejar, arrossegar-se, caminar, saltar…).
– Dificultats a l’hora de pujar i baixar escales.
– No tenen una preferència manual.
– Tenen dificultat per manipular els coberts, agafar correctament el llapis, retallar, etc.

Podem detectar en les habilitats que requereixen organització:
– Dificultats per vestir-se correctament.
– Dificultats per fer nusos i llaços.
– Dificultats per posar-se bé les sabates i cordar-les.
– Li costa endreçar les joguines.

Podem detectar dificultats en la seqüenciació i la direccionalitat:
– Seguir una seqüència en el temps (avui, ahir, demà).
– Confusió dels àpats: esmorzar – dinar – sopar.
– Posar el seu nom al revés.
– Girar números i lletres.
– No saber on han de començar sumes i restes.

Podem detectar en l’activitat pre-gràfica:
– Dibuix pobre.
– Poca o gens motivació pel treball o per anar a l’escola.
– Són lents.
– No acaben la tasca escolar.
– Es distreuen fàcilment.
– Poca atenció.

També són importants els antecedents familiars de Dislèxia.
Els nens i nenes que presenten totes o algunes d’aquestes manifestacions simptomàtiques necessiten una intervenció específica amb l’objectiu d’organitzar-los i estructurar-los. Aquesta intervenció és un treball sistemàtic i acumulatiu.

Article publicat a “La Revista per a la família” del col-legi Jesús-Maria Sant Gervasi